1. Introducció
Als primers temps de les xarxes hi havia diversos estàndards que no funcionaven bé junts. Novell NetWare, Microsoft Windows i Apple Macintosh estaven ocupats amb les seves xarxes per compartir carpetes i impressores, mentre que el món UNIX/Linux es dedicaven a fer bogeries com compartir el terminal (cosa molt útil per als usuaris UNIX/Linux, però que no tenia sentit per a la gent de Windows) o una cosa nova anomenada e-mail. Quan Internet s'havia acabat d'obrir al públic, la World Wide Web era només una joguina per als programadors i per els científics. Totes aquests tipus de xarxa van fer el seu propi programari, interpretant (o ignorant totalment) el model OSI a la seva manera, i tractant tots (o quasi tots) de convertir-se en la manera que la gent es connectava en xarxa. Era un món més desagradable, dolent per tipus que van tenien la gosadia de tractar de treballar en sistemes UNIX i Windows alhora.
El problema era que ningú estava d'acord en com havia de ser una xarxa. Cada software tenia el seu propi conjunt de regles del que una xarxa havia de fer i de com fer-ho. Aquests conjunts de regles - i el programari escrit per seguir aquestes regles - es divideixen en normes individuals, anomenats protocols. Cada conjunt de regles que agrupa molts protocols és una pila de protocols i moltes vegades es diu simplement protocol. Per tant la paraula protocol s’ha d’interpretar segons el seu context, ja que pot voler dir tant un protocol individual com un conjunt de protocols . Novell NetWare anomenava a la seva suite IPX/SPX, Microsoft anomenava a la seva NetBIOS/NetBEUI, Apple tenia AppleTalk, i la gent de UNIX, que estaven fora de la competició comercial, empraven un protocol que no era de ningú anomenat TCP/IP.
Bé, sense cap dubte, TCP/IP ha acabat guanyat. Hi ha algunes coses que encara s’empren dels altres protocols però, en el món d'avui, per accedir a Internet, i per aprovar el mòdul de Xarxes Local, ens hem de centrar en TCP/IP. Fins i tot, Novell, Microsoft i Apple ja no donen suport activament a qualsevol altre cosa que no sigui TCP/IP.
Les xarxes, igual que els carrers i les carreteres, necessiten establir un ordre per assegurar-se que tothom té la possibilitat de comunicar-se correctament. Si els carrers i les carreteres tenen unes normes de circulació, el món de les comunicacions té uns estàndards. Malgrat que hi ha molts tipus d’estàndards –per a busos, CPU, ports, teclats, etc.–, nosaltres ens centrarem en els estàndards de comunicacions.
Els estàndards de xarxes proporcionen la base per a la transmissió de dades, per a la fabricació d’equips de xarxa compatibles, i per al disseny de sistemes operatius de xarxa. Aquests estàndards defineixen el següent:
• Com han de ser els mitjans de comunicació i les seves especificacions.
• Com s’han d’establir i mantenir les comunicacions entre nodes.
• Com es determina quan es produeix una fallada en la comunicació.
• Com cal actuar davant una fallada de comunicació.
• Com s’ha de dissenyar una xarxa per poder garantir les comunicacions.
• Etc.
La descripció total del procés de la comunicació per xarxa és força complexa si s’entén com un tot. Amb aquest punt de vista es presenten diferents maneres de descriure els processos de comunicació, els anomenats models de xarxes. Per a una comprensió correcta de la totalitat d’un sistema de comunicació, cal dividir-lo en un conjunt de parts o capes, de tal manera que cada una d’aquestes parts estigui centrada en un aspecte concret de la comunicació per xarxa. Cada una de les capes és responsable d’un segment del procés total i només interactua amb les capes immediatament adjacents, és a dir, amb la capa immediata anterior i amb la capa immediatament posterior. En aquesta interacció hi ha els límits de la seva responsabilitat.
La divisió per capes facilita el disseny d’aplicacions basades en xarxes o per a les xarxes, i soluciona problemes de compatibilitats, ja que la definició i la descripció d’aquestes capes normalitza les interfícies entre elles. Hi ha dos tipus bàsics de models de xarxes: models de protocol i model de referència. Un model de protocol proporciona un model que coincideix fidelment amb una estructura d’un conjunt de protocols en particular, i un model de referència proporciona una referència comuna per mantenir consistència en tots els tipus de protocols i serveis de xarxa.
Hi ha dos models de comunicació principals que utilitzen capes: el model de referència OSI (Open System Interconnection, ’interconnexió de sistemes oberts’) i el model de protocol TCP/IP (Transport Control Protocol/Internet Protocol,’ protocol de control de transport/protocol d’Internet’) o model d’Internet. Els dos models utilitzen un sistema d’especificacions obert, és a dir, públic no patentat, en contraposició dels sistemes de propietat o patentats, en què una empresa o un petit grup d’empreses controla tota l’evolució i l’ús de la tecnologia. Obert significa que l’ús de la tecnologia és lliure per a tothom.